02 Abril, 2019

Urpes contra lliris

Europa  |  Ciutat  |  2 Comentaris

Comparteix

Anvers és una ciutat petita però elegant. Es nota que la pulsió que porta a dins és molt més gran i lluminosa que el domini d'estats i imperis poderosos que l'han volgut empetitir. «Nosaltres no tenim res a veure amb els valons», em va dir fa anys un amic flamenc, el Jan. Parlava un anglès perfecte i quan el meu pare li va dir quatre coses en francès va fer una cara divertida, com si hagués sentit una cosa pintoresca. Va mirar de correspondre-li però es va posar a riure: «És que el tinc molt rovellat perquè no el parlo mai», va dir acumulant errors en una frase mínima. Per a la majoria de flamencs, parlar francès no és ni un mèrit ni un demèrit. És una qüestió menor, sense interès, que no mereix cap gran elucubració més enllà del riure o el comentari anecdòtic.

En una ciutat com Anvers, on a l'Edat mitjana els gremis ja disputaven el poder al comtat i plantaven cara al rei de França, aquesta consciència cultural i lingüística es palpa arreu d'una forma natural. L'estació de tren, una construcció de final del XIX feta de cúpules i marbre, posa el luxe dels palaus a l'abast de tothom. Sembla un homenatge a l'esperit democràtic que ja era marca de la ciutat al segle XIV, quan artesans, menestrals i mercaders es van guanyar el dret d'ocupar un lloc al govern local. Segles més tard i ja dins de Bèlgica, l'estació de ferrocarril d'Anvers va ser una de les primeres d'Europa. Baixant de l'estació fins al port per la gran avinguda Meir o pels carrerons estrets que l'envolten, les casetes medievals i els edificis neobarrocs recorden a cada moment la riquesa antiga de la ciutat. Van Eyck o Van der Weyden no haurien pogut triomfar sense uns comerciants, una noblesa i un clergat que els encarregava retrats per exhibir el seu estatus.

No deu ser casualitat que la frontera lingüística que els flamencs van fer als anys seixanta per protegir-se ‒el francès s'estava menjant el flamenc amb una golafreria temible‒ comencés a reivindicar-se a Anvers. El 5 de novembre de 1967, milers d'activistes hi van fer una de les primeres marxes amb el lema «Walen go home», i poc després la protesta es va reproduir a Lovaina, on van tenir lloc els famosos enfrontaments entre la policia i els estudiants flamencs. Van guanyar els flamencs, i els estudiants i professors francòfons de la Universitat Catòlica de Lovaina van haver de marxar amb la cua entre cames. Des de llavors el flamenc ha recuperat l'hegemonia al territori que li és propi (excepte a Brussel·les) i en part d'aquí els ve aquesta tranquil·litat natural i alegre. De la seguretat que et dóna parlar tal com et surt de la intuïció i la cultura, i en harmonia amb la fondària de les teves arrels.

Si en lloc de reaccionar d'acord amb la pulsió de vida i revolució que ha caracteritzat la ciutat des de l'alta edat mitjana s'haguessin deixat portar per l'abúlia del provincianisme, potser ara serien una ciutat afrancesada sense gaire suc ni bruc. Tindria l'encant de les ciutats que han brillat en algun moment de la història, però a la plaça de l'ajuntament hi servirien els mateixos moules frites que a la Grande Place i del caràcter flamenc en quedaria poca cosa més que les façanes de cartró pedra dels antics gremis. Segurament no mirarien cap a Rotterdam per disputar-los amb tanta frisança el primer lloc com a port europeu. I la llegenda de Brabo, el guerrer romà que va alliberar la ciutat de la tirania d'un gegant cobrador d'impostos marítims, no permetria explicar tan bé la lluita històrica dels flamencs per posar fi a l'extorsió d'estats estrangers (el francès, l'espanyol) ni connectaria de la mateixa manera amb el seu esperit lliure de poble comerciant.

Anvers el porta molt endins, aquest esperit lliure. De fet van ser ells mateixos, els comerciants i membres dels gremis d'Anvers, els qui van liderar la revolta dels Països Baixos per independitzar-se de l'imperi hispànic. Les províncies del nord ho van aconseguir el 1581, però els valons van tancar files amb el rei espanyol i van impedir que els comtats del sud, amb Flandes inclòs, també s'alliberessin. Malgrat la llei i l'extorsió espanyola, Anvers i altres ciutats de Flandes continuen enfortint-se, s'organitzen en una mena d'Hansa flamenca i esdevenen un pol de poder contra els comtats i el rei. Aquest esperit de llibertat torna a agafar força al segle XIX, quan els valons amenacen de convertir-los en ciutadans de segona en un regne artificial i estrafet que vol imposar-los la cultura i la llengua francesa. Anvers contraataca, aquest cop amb la literatura: Hendrik Conscience, nascut a la ciutat, escriu la primera obra literària en flamenc el 1838, El Lleó de Flandes, que «ensenya a llegir a la gent» perquè els reconnecta amb la seva història.

El llibre, que és una novel·la històrica que marca l'inici del moviment romàntic d'alliberament de Flandes, explica com els flamencs van sortir victoriosos de la Batalla dels Esperons d'Or l'any 1302 contra l'exèrcit del rei de França, que els havia envaït. Diu que els liderava el comte Robert, tan valent que va fer guanyar el qualificatiu de lleó per al país sencer ‒tot i que en realitat sembla que no va participar a la batalla. Hi ha un detall recurrent que permet entendre la força amb què els flamencs han aconseguit recuperar la llengua, o per què el meu amic Jan té un interès equivalent a zero per la llengua de l'enemic. Els personatges flamencs, que en tot el llibre són menyspreats per la noblesa i la cort de França, s'hi tornen fent veure que no entenen el francès, tranquil·lament però de forma obstinada. Al final, menestrals, artesans i mercaders («els urpes», en al·lusió al lleó de Flandes i la força de la gent) guanyen els partidaris del rei francès («els lliris», en al·lusió a la flor de Lis que simbolitza la casa reial).

Els catalans, amb la nostra dosi de pulsió de llibertat i revolució, potser també hauríem de començar a treure les urpes. Començant per les de la llengua, que és on comença i acaba la certesa més fonda de ser un poble. Fem-ho abans que la llima del provincianisme ens comenci a polir les urpes, les dents i tota espurna d'intel·ligència i llibertat.

Comentaris

sacavera

Wed, 04/03/2019 - 00:51

confondre valons amb francòfons és típic de coneixedors edpidèrmics de Bèlgica. els valons van patir d'allò més que els flamencs el supremacisme francès/francòfons, de fet fins a acabar anorreats.

la seva llengua, gairebé desapareguda avui però que encara es pot sentir de tant en tant, mai no va ésser el francès. de fet els francès van aprofitar les guerres per engegar cap a l'escorxador (primera línia del front) als valons, tal com van fer amb els bretons també, per garantir que la transmissió de la llengua romangués dallada per sempre més entre generacions de parlants.

jo també sóc un admirador de flandes, però una mica de respecte envers valònia i els valons, així com envers el picard i el xampanyès (germanes llatines) i envers el limburguès i el luxemburguès (germanes germàniques del neerlandès).

Aurembiaix

Wed, 04/03/2019 - 06:37

Avui els valons no són francòfons? Els van anorrear. Si els caatalans no volem acabar anorreats, hem de treure les urpes com els flamencs i defensar-nos de l'espanyol, sense oblidar mai, que si coneixem aquesta llengua és perquè ens la van imposar i no deixen de fer-ho.

Nou comentari

CAPTCHA
Aquesta pregunta es fa per comprovar si vostè és o no una persona real i impedir l'enviament automatitzat de missatges brossa.
Imatge CAPTCHA
Introduïu els caràcters que es mostren a la imatge.