La Casa de les Punxes, seu de Diplocat fins l'abril de 2018
La Casa de les Punxes, seu de Diplocat fins l'abril de 2018
08 Juliol, 2019

Si surts de la fila, et fotran un tret

Dimecres, 6 de juliol de 2016 (Barcelona)
Dietari  |  Exteriors  |   Comentaris

Comparteix

Dimecres, 6 de juliol de 2016 (Barcelona)

Avui a mig matí m'ha trucat la cap de premsa del Romeva. «Diana», m'ha dit amb aquella veu càlida però tremolosa, com si tingués massa escrúpols per mostrar-se cínica: «Els del restaurant Neri estan molt enfadats amb el teu tuit». «Enfadats?», li he dit jo, sense poder-m'ho creure. «Qui està enfadada sóc jo. Et sembla normal que et diguin que no ets ningú per haver-los exigit que compleixin la llei? I els ofesos són ells? A qui ha de defensar, l'administració? Al ciutadà vexat o a l'empresa espanyolista de torn, que es riu de les nostres lleis?

«Sí, sí» em deia amb aquell to de sorpresa permanent mentre jo m'esforçava a parlar amb tranquil·litat, com qui confia que davant seu hi té un govern seriós i no una administració bleda i colonial. «És que el conseller està molt nerviós», m'ha dit finalment, «però ja li explicaré com va anar». Nerviós, el conseller? «I em demaneu explicacions a mi, en lloc de demanar-les al director del restaurant? Em sembla increïble». M'ha dit que no patís ‒no devia saber què més dir-me‒ i que ja parlaríem més tard.

Llavors el Royo m'ha cridat al seu despatx. Abans que em sortís amb qualsevol estirabot, m'he avançat: «Trobo molt gros això que està passant amb el tema del Neri». «Què vols dir?», ha dit aixecant els ulls dels papers que tenia al davant, amb un parpelleig llarg i escèptic. Es veu que no s'havia assabentat de res; he començat a fer-n'hi cinc cèntims, però llavors li han passat una trucada i he sortit. Quan ha acabat m'ha tornat a cridar. «Ara he vist el teu tuit», ha dit tot seriós. «Com se t'acut fer-lo sense dir-me'n res? Que tens un munt de seguidors, per l'amor de Déu! El proper dia m'ho dius abans a mi».

«Vinga, Albert», he protestat. «Què hauries fet, si t'ho hagués explicat? M'hauries dit: no em vinguis amb històries, maca, que ja tenim prou feina. Copet a l'espatlla i avall. I això no podia quedar així. Es tracta d'un restaurant que té com a client el govern de Catalunya». «No, no, no», m'ha interromput amb aquell posat de gentleman d'Eton. «Les coses no funcionen així. Tu m'ho comentes a mi, que sóc el teu cap, i si cal després es prenen mesures». «Mesures com què?», he dit jo. «Donar-los ànims i un fullet pedagògic? A una gent que es carrega els drets bàsics dels catalans i ens escup a la cara?».

Quan li he dit que demanaria hora per parlar-ne personalment amb el Romeva m'ha dit: «Però tu què et penses? El conseller no et rebrà. Altra feina té». M'he quedat muda. Anem pel món donant lliçons de transparència i democràcia a tothom, i resulta que una persona que treballa al Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya no pot ni tan sols aspirar ‒quina gosadia!‒ d'anar a parlar amb el conseller d'exteriors de la Generalitat per exposar-li un cas greu de vexació que ha patit davant dels seus nassos. Els consellers dalt d'un pedestal i els ciutadans arran de terra. Què m'he cregut?!

«Has d'entendre una cosa», m'ha dit. «Aquí som tots soldats i anem a la una. Que no ho veus, que si surts de la fila et fotran un tret?». Anar tots a la una per què, m'he preguntat jo. Per fer el borrego? Llavors m'ha vingut al cap el que em va dir l'Alexandra fent un cafè, quan li vaig demanar consell poc abans de començar a treballar a Diplocat: «Aquesta gent s'ha ficat el llop al corral de les gallines sense saber-ho».

(continuarà)

 

Nou comentari

CAPTCHA
Aquesta pregunta es fa per comprovar si vostè és o no una persona real i impedir l'enviament automatitzat de missatges brossa.
Imatge CAPTCHA
Introduïu els caràcters que es mostren a la imatge.