30 Octubre, 2018

El retorn de Francesca Guardiola

Exteriors  |  Articles  |  1 Comentaris

Comparteix

Llegeixo amb estupor que l'encara conseller d'exteriors Maragall vol iniciar un segon procés de reobertura de delegacions de la Generalitat a l'estranger, i que es «restituirà» la delegada dels Països Nòrdics, Francesca Guardiola.

Segons el DIEC, «restituir» vol dir «Posar en l’estat o en la forma que abans tenia». Però quin sentit té tornar algú a l'estat que tenia anteriorment, quan aquest mateix algú hi ha renunciat i n'ha fugit com de la pesta? I no només això sinó que, fugint d'aquest estat (el de delegada amb tots els ets i uts), ha fet tot el que ha pogut per arrossegar amb ella tots els qui l'envoltaven (empleats que servien el país a l'exterior)? Si restituir ha de tenir un sentit, és el d'assegurar els fonaments d'allò que es restitueix; només un ximple provaria de restituir una casa amb les runes de la barraca que l'ha precedit i que s'ha esfondrat estrepitosament.

Això de barraca no ho dic, és clar, en sentit literal, perquè la delegació del govern a Dinamarca i els Països Nòrdics era un senyor despatx que ocupava el primer pis d'un edifici sumptuós, ubicat a Sankt Annæ Plads, una de les zones més elegants de Copenhaguen. Vam inaugurar-la amb un càtering de luxe i més de cent convidats. No hi vam escatimar res: castellers, actuació musical i lectura de poemes a càrrec d'una coneguda actriu danesa. Hi havia personalitats catalanes (començant pel molt honorable i el conseller d'exteriors) i locals, i fins i tot va assistir-hi un alt càrrec del ministeri d'exteriors de Dinamarca. A l'entrada de l'oficina hi lluïen unes butaques de disseny que van costar un ull de la cara. No s'hi va posar per poc, la Francesca Guardiola; és una persona que ha vist món i té bon gust.

Qui ho havia de dir, que al cap de dos mesos i mig la senyora Delegada es desentendria de tot i no tornaria a posar-hi els peus, en aquella Delegació que havíem inaugurat com si d'un moment a l'altre haguéssim de començar a remenar les cireres del tauler internacional? Ella, a qui feia tanta il·lusió aquell nou càrrec i que «havia demanat» al conseller expressament d'anar a Escandinàvia (encara que no sabia ni un borrall de danès, ni coneixia en absolut el tarannà nòrdic). «Sempre m'havia fet gràcia, venir a viure als Països Nòrdics», em deia, amb els ulls espurnejants com un nen amb sabates noves.

Certament es notava, que tot plegat li feia il·lusió. Es passava hores al despatx, era entusiasta, estudiosa i empàtica, valorava el seu equip i, conscient de les seves limitacions, ens demanava l'opinió constantment. Amb els seus vestits sempre impecables i un anglès potser gramaticalment millorable però amb un deix britànic molt posh, es ficava tothom a la butxaca. Sovint les reunions s'allargaven innecessàriament mentre ella feia uns prolegòmens tots socials i feia dringar els braçalets. Crec que fèiem un bon equip; jo hi aportava els contactes, ella hi posava el savoir faire. Sigui com sigui, tota la il·lusió i grandesa del càrrec de Delegada se li van esvair de cop quan va venir l'hora de la veritat.

Es veu que per gaudir d'un bon sou, de bones converses al Parlament i nits al Teatre de Copenhaguen sí, que s'hi podia comptar, però per a la feina grossa, la de defensar la República a l'exterior (compromís que havia assumit com a part del govern que havia d'aplicar l'1O), això ja no. La Delegada, sempre tan elegant i d'una sola peça, va perdre tota consistència davant dels nostres ulls i se'ns va desfer als dits. «Us ho demano pel temps que hem treballat junts!», ens va suplicar el dimarts 31 d'octubre. (Aquell cap de setmana, en una reunió d'urgència, ella tenia la mirada extraviada i absent, mentre els altres intentàvem fer-li veure que la Guàrdia civil no ens podia fer res, a Copenhaguen). Ens havia convocat de bon matí en un cafè per persuadir-nos que no anéssim a treballar.

La responsable de comunicació i jo, que ho era d'afers institucionals, li repetíem un cop i un altre que havia de dimitir públicament; desmarcar-se de tot i deixar-nos treballar tranquil·les. «Llegiu el BOE!» anava repetint, com si no hi fos tota. «Jo estic cessada i la Delegació extingida!». Feia patir veure algú perdre els papers d'aquella manera: teníem contractes vigents, l'edifici de Sankt Annæ seguia dempeus i era una irresponsabilitat no denunciar tot el que estava passant. Llavors va semblar que arrencava a plorar, però finalment es va contenir i, per sorpresa, va treure's un as de la màniga: el seu marit, que es veu que havia estat amagat tota l'estona en un racó del mateix cafè. «Potser ell us ho farà entendre!», va dir, en to dramàtic.

El cònjuge de la Delegada, un jurista de l'antiga Convergència amb posat de prohom respectable, ens va alliçonar: «Ui, no. No podeu pas entrar-hi més, a la Delegació. Que no ho veieu, que la Francesca se les carregaria amb tot l'equip?». Vam aguantar pacientment el sermó; aquell senyor ja tenia una edat i què li havíem de dir? Després ens vam acomiadar, vam fer la volta a l'edifici i vam entrar a la Delegació. Aquella mateixa tarda vam enviar el discurs que havia fet Puigdemont des de Brussel·les a totes les nostres contraparts, denunciant la repressió espanyola i defensant el govern legítim de Catalunya. Ja no la vaig veure més, la Francesca Guardiola. Sembla que al cap de pocs dies va anar a refugiar-se a Londres, a casa del seu germà.

Jo vaig continuar treballant fins que la mateixa Generalitat ens va acomiadar a tots. Al cap d'uns mesos, al despatx de la Delegació s'hi va instal·lar una empresa americana de noves tecnologies. Les conserges, quan vaig anar a treure-hi el cap, em van saludar amb posat trist i empàtic («Hi penso molt, en vosaltres!», em va dir una d'elles, mirant-me amb aprensió), i des de l'atri ple d'hortènsies vaig veure que els nous inquilins americans jugaven al futbolí. La Delegació, ara sí, havia quedat «extingida»; però no pas per un decret del BOE (al cap i a la fi què val un paper, al costat de la voluntat de tot un poble?) sinó en darrer terme gràcies a la mateixa Generalitat, que durant dos mesos s'havia dedicat a liquidar-la sobre el terreny meticulosament, seguint al peu de la lletra les ordres de Madrid.

Ara diu que volen reobrir-la a Estocolm, lluny dels vincles que ja teníem establerts a Copenhaguen i «restituint» la Delegada que va fugir. Pensant-hi bé, no és tan estrany: ja ho va dir, el conseller, que per part catalana no hi hauria cap problema amb el ministeri que presideix Borrell. Per afermar aquesta bona sintonia i tenint algú amb un full de serveis com el de l'antiga Delegada, no hi ha concurs de mèrits que valgui. D'aquesta manera es tanca el cercle i queda garantida l'obediència a l'amo, és a dir, l'Estat espanyol (que ara té, a Catalunya, un règim que li fa els encàrrecs). Qui vol els maldecaps d'una ambaixada de debò, quan pot continuar cobrant de l'enemic fent-li la gara-gara des d'un d'apèndix diplomàtic llagoter?

Comentaris

Eva

Thu, 05/02/2019 - 14:36

El que tu volies era ser delegada tu... hahahah! I et quedaràs sense res. Sense feina a la Gene, sense regidoria ni feina a l'Ajuntament... Ja pots anar buscant curro

Nou comentari

CAPTCHA
Aquesta pregunta es fa per comprovar si vostè és o no una persona real i impedir l'enviament automatitzat de missatges brossa.
Imatge CAPTCHA
Introduïu els caràcters que es mostren a la imatge.