20 Novembre, 2018

El gran sofà de l'exili

Exteriors  |  Articles  |   Comentaris

Comparteix

Davant les crítiques que he rebut recentment d'uns quants tuitaires aïrats, que estableixen una relació directa entre el fet de no ser a l'exili i parlar còmodament des del sofà, he decidit que ha arribat l'hora de parlar d'un tema que fins ara ha estat tabú: el del gran sofà de l'exili. Hi ha una sèrie d'equívocs que crec que cal desmentir urgentment si no volem caure en tics propis de societats democràticament deficitàries, on el ciutadà s'empassa tot allò que li diuen els seus representants. Aquí correm el risc no només de disculpar els errors i renúncies greus dels nostres dirigents sinó que, anant un pas més enllà i fent una cabriola argumental perversa, hem agafat el vici de convertir en un mèrit les conseqüències que es deriven de la mala gestió que els càrrecs polítics han fet del poder que el ciutadà els havia atorgat a les urnes. Qui és, que parla des del sofà? Mirem-ho.

Es veu que si no pateixes exili o presó, no pots parlar ni criticar; sembla que expressar-se lliurement només és prerrogativa dels represaliats, perquè ara resulta que la repressió suma punts a qui la pateix (independentment de la responsabilitat que hagi tingut en les tasques de govern) i resta drets a qui no la pateix de manera directa (com si ser víctimes de la pèssima administració que ens ha deixat a mans de la grapa autoritària espanyola no fos prou). La crítica del sofà dirigida als qui no ens empassem el que ens volen vendre des de Waterloo tindria sentit si els nostres governants haguessin lluitat contra la repressió, però la seva rendició preventiva, deixant que els càrrecs intermitjos fessin de braç executor del 155 i el poble quedés a la intempèrie, els en fa còmplices. Per culpa d'aquesta rendició preventiva, ara ens trobem en una autonomia grisa i patètica, que gestiona engrunes i discuteix ‒i aprovarà, no en tingueu cap dubte‒ els pressupostos espanyols.

La tasca crítica del ciutadà, fiscalitzadora d'allò que els nostres representants (siguin on siguin; a l'exili o a Catalunya) no han fet ni fan, és imprescindible: amb unes institucions de cartró pedra com les que tenim, que ens en sortim com a país dependrà en gran mesura de la capacitat crítica de la gent. Quan jo critico, doncs, el Consell de la República, per l'estafa i dèficits democràtics que representa, i em diuen «Tu rai, que t'ho mires des del sofà» o «Ells són a l'exili, una mica de respecte», cal que tinguem ben present que a l'exili també en tenen, de sofà, i força generós. Perquè resulta que a Waterloo, aquests exiliats que tan plorem i reivindiquem en to elegíac (a vegades sembla que se'ns hagin mort), van fent la viu-viu. De moment, a dos d'ells ja els han recompensat amb un bon càrrec, sense necessitat de passar per cap concurs públic: Lluís Puig és director del programa de desenvolupament de projectes culturals d'àmbit internacional (amb un sou gens menyspreable: 87.270 euros). Meritxell Serret, ex-consellera d'agricultura, és representant permanent de la Generalitat davant la UE (83.649 euros); seria interessant saber quins mèrits la fan ser la persona més idònia per ocupar una posició que, en principi, no té res a veure amb el seu background acadèmic i professional.

Puigdemont ja va deixar clar l'altre dia a Catalunya ràdio que no té cap intenció de treballar en res que no sigui «fer això que faig ara». La qual cosa fa pensar que, a Waterloo, a més de sofà hi deu tenir una chaise longue i tot. I un coixí prou folgat, amb les aportacions que li fan diversos particulars (alguns d'ells càrrecs públics, amb el problema greu de transparència que això representa). El Molt Honorable deu confiar, també, en el negoci que faran col·legiadament amb el Consell de la República. Perquè és evident que, si una cosa no farà aquest consell és cap república ni res que s'hi assembli; ara bé, amb els 31.000 inscrits que tenen a dia d'avui, ja han recaptat 310.000 euros. Diu que no engegaran fins al milió d'euros; això sí, la filosofia del Verkami, aquest Consell que tant s'inspira en iniciatives digitals i col·laboratives, sembla que no l'inclourà. Si no es recapta la suma que s'han marcat com a objectiu, no es reemborsarà ni un euro.

Per tant, a aquells que m'acuseu (a mi i a tots els qui no combreguem amb rodes de molí) de parlar des del sofà, el proper cop reflexioneu-hi dues vegades, perquè us equivoqueu de blanc. Al cap i a la fi, hi ha una cosa fonamental en democràcia: allò que votem –i no parlem d'un punt menor d'un programa sinó de l'eix clau d'unes plebiscitàries i l'únic punt d'un referèndum vinculant– s'ha de fer efectiu. Afortunadament cada vegada serem més els qui, des dels nostres sofàs de ciutadà mal administrat, reclamarem nous representants dignes de les nostres il·lusions de país i de futur. Mentrestant, per bé que s'estigui al sofà de Waterloo, els nostres antics representants farien bé d'anar-se traient la son de les orelles i deixar-se de consells, repúbliques digitals i sous (astro)autonòmics. Que el canvi no els agafi desprevinguts.

Nou comentari

CAPTCHA
Aquesta pregunta es fa per comprovar si vostè és o no una persona real i impedir l'enviament automatitzat de missatges brossa.
Imatge CAPTCHA
Introduïu els caràcters que es mostren a la imatge.