16 Març, 2019

El Born de les lleganyes

Cultura  |  Ciutat  |   Comentaris

Comparteix

El barri del Born de Barcelona viu hores molt baixes. El «roda el món i torna al Born», que defineix tan bé el plaer de tornar a casa després d'haver viatjat a llocs exòtics (o d'haver viscut grans aventures encara que sigui sense sortir del país), comença a perdre el lligam amb el referent que va originar la frase. Tornar al Born, ara, és tornar a un lloc que no coneixes, que no et diu res, que ha oblidat qui és i què representa. N'hi ha prou de fer un passeig des de l'hivernacle de la Ciutadella fins a l'antic mercat on hi ha l'impressionant jaciment de la Barcelona del 1700, entrar-hi a fer un cop d'ull i continuar passeig avall per veure fins a quin punt els gestors de la ciutat ens governen amb el mateix criteri que ho podrien fer, posem per cas, a Salou o a Lloret.

A totes les capitals europees que s'estimen i que actuen des de l'elegància natural que dóna estar connectat amb les pròpies arrels, els espais simbòlics es cuiden perquè siguin llocs de qualitat ‒on vingui de gust estar-hi i on tothom hi trobi un sentit més enllà de passejar-hi l'estómac ple. Els museus i centres culturals, en ciutats com Copenhaguen, Viena, Londres o Berlín, transmeten una idea de ciutat que t'ofereix la mesura justa i conscient de la seva importància, del rol que juga al món i el privilegi que tens de formar-ne part ni que sigui un instant. Qualsevol museu de Copenhaguen et fa entendre sense estridències el sentit cultural i històric del tresor que vol compartir amb tu.

El museu nacional d'art, per exemple, t'ensenya que la pintura danesa del segle XIX té un paper clau a l'hora de repensar la identitat del país. I això no es palpa només recorrent les sales o llegint plafons. Es palpa en l'edifici, amb una part nova feta de vidre que cavalca la totxana antiga i fa entrar-hi la natura, aquesta «dona adorable» que els danesos associen amb la seva fædreland ("pàtria") i que han après a estimar amb els pintors de la llum del nord de Jutlàndia. I es nota en el pa «fet a casa» que et donen al cafè del museu, el mateix que esmorzaven els pagesos dels quadres de l'època d'or però una mica més sofisticat.

Tractar un espai històric com un drap brut, en canvi, no transmet precisament una idea de ciutat gaire elevada. Encara menys si es tracta d'un dels jaciments amb més pes simbòlic de Barcelona, a tocar del fossar de les moreres. Les cases de la Ribera del 1700, sota el sostre modernista del mercat, ens haurien de recordar l'esclat de vida que era la capital del país fa tres segles, una ciutat barrejada i meritocràtica, que mirava cap a Àustria i Anglaterra, on el cònsol d'Holanda vivia a tocar d'un adroguer i un encordador de violes. Passar per davant del museu ens hauria de reconfortar cada vegada, fer-nos sentir per què el Born és tornar a casa. I els forans ho haurien d'intuir: haurien de notar l'atractiu de les coses genuïnes i ben cuidades.

Ara mateix, res no convida a saber-ne més coses, d'aquells barcelonins del passat i d'allò que signifiquen. Què hi han de fer, els turistes, en un lloc que bruteja i no té cap sensualitat? No hi ha cap racó que convidi a seure-hi, o a recrear el passat i imaginar-nos el futur. Les sales amagades en la foscor fan pensar en un cinema tronat, ara que no hi ha cap punt de llum ni botiga on puguis pair tota la força de la ciutat mentre fulleges un llibre o prens un cafè. Sols davant d'un munt de pedres en la penombra, els turistes que hi entren per error (els que durant la nit s'han passat amb el vi de taula i ara no s'hi veuen de cap ull) en tornen a sortir de seguida i busquen refugi en una pizzeria o un d'aquests locals amb aspecte d'after i pudor de lleixiu.

Diuen que quan Brahms va visitar el Thorvaldsen a Copenhaguen es va dur les mans als cap: «Un museu magnífic. Com és que no és a Berlín?». La prepotència prussiana el va convertir en un personatge del tot impopular a Dinamarca. Tot el que forma part d'aquest museu, començant per les voltes pintades d'estels i fins la darrera obra que s'hi exhibeix, passant pel cafè on t'ofereixen pastissets danesos, et porta a imaginar-lo exactament en el lloc on el van aixecar i en cap altre: a tocar de Christiansborg, epicentre del poder danès. La veritat que interessa de l'exabrupte de Brahms és que el Thorvaldsen desprenia la força i la dignitat d'una ciutat que es pren seriosament el seu paper en l'univers, i que era digne de competir amb els museus més imponents d'una ciutat com Berlín.

És per una raó semblant que Thomas Bernhard pot triar el Kunsthistorisches Museum de Viena per ambientar-hi Mestres Antics. El protagonista, des del sofà de la Sala Bordone, fa una crítica salvatge al món de l'art, a la hipocresia i falsedat que s'amaga rere les millors obres i, en concret, de les col·leccions dels Habsburg. Però quin sentit tindria fer aquesta crítica, si no fos justament des d'un escenari que irradia tot el poder de la ciutat i de l'imperi?

Ara mateix, des del centre cultural del Born no s'hi pot fer cap gran afirmació, perquè no dóna cap idea de poder, ni convida a somiar res més enllà del tros de pizza o el limoncelo que pots trobar a la cantonada. En lloc de fer-nos sentir que som al centre d'una manera noble d'endreçar el Mediterrani i el món, ens empetiteix i ens torna atàvics, lleganyosos i clochards.

Nou comentari

CAPTCHA
Aquesta pregunta es fa per comprovar si vostè és o no una persona real i impedir l'enviament automatitzat de missatges brossa.
Imatge CAPTCHA
Introduïu els caràcters que es mostren a la imatge.