Palau reial de Vilafranca, on va morir Pere II de Catalunya
Palau reial de Vilafranca, on va morir Pere II de Catalunya
02 Novembre, 2019

Ciutat de reis i aventurers

Cultura  |  Europa  |  Història  |  Identitat  |  Ciutat  |  1 Comentaris

Comparteix

He passat un parell de dies a Vilafranca del Penedès, a casa d'uns amics. Una de les coses que més em fascinen d'aquesta ciutat, que va néixer quan el rei Ramon Berenguer III va deixar la zona lliure d'impostos per ajudar a repoblar-la després de la invasió dels almoràvits, és l'aire quotidià amb què dissimula la seva contundència històrica, inevitable i agressiva en cada una de les seves pedres i edificis. A cada pam de rambla o de carrer, fins i tot als angles més amagats de les places que et surten al pas de forma desendreçada quan menys t'ho esperes, hi apareix un palau medieval, una casa modernista, la botiga-habitatge d'un mercader establert a la ciutat fa cinc generacions.

No hi ha un nucli clar o un passeig de referència; és com si una idea de llibertat marqués la vila des de l'origen, també físicament. Per establir-te en un lloc nou has de tenir fe en el futur, has de ser prou imaginatiu i valent per pensar-te més enllà del que d'entrada t'ha tocat, i això és el que per força tenien els catalans aventurers que, segons els documents històrics, van formar-hi els primers «focs» o cases cap al 1110. De seguida va haver-hi un mercat ‒que encara inunda la vila els dissabtes‒ i es va convertir en un pol d'atracció de gent i mercaderies i en un punt d'enllaç entre ciutats com Barcelona i Tarragona.

Per això a principi del segle XIII Jaume I va posar-hi una residència reial, perquè els reis catalans poguessin fer-hi parada quan anaven o venien de València o dels seus dominis a l'Aragó. I potser, també, perquè en aquell moment Vilafranca és ‒a petita escala però com totes les ciutats interessants de l'Europa de l'època: Barcelona, Anvers, Florència‒ un nucli on les idees i una certa heterodòxia oxigenen l'esperit. Hi ha, per exemple, una comunitat important de beguins, que tenien vincles amb els franciscans però que defugien la jerarquia eclesiàstica i que entroncava amb el catarisme, un terreny espiritual on els reis catalans, que en general creien en un cristianisme més profund i arrelat, se sentien com a casa.

Avui l'antic palau reial acull el museu del vi i es desaprofita l'oportunitat d'explicar Catalunya des d'una ciutat que respira l'imperi per totes bandes i que té l'escenari ideal per fer-ho: entre les parets de la cambra principal va morir Pere el Gran, segurament el rei català amb més vocació europea, que fins i tot apareix a la Divina Comèdia («portà cenyit el cordó del valor») i que Shakespeare va convertir en un dels seus personatges a Molt soroll per no res, Don Pere príncep d'Aragó. Aquest desaprofitament s'estén per tota la ciutat. Els palauets medievals porten una placa que com a molt n'explica l'interès artístic; les cases d'indians i edificis modernistes van etiquetades com si algú les hagués posat en fila ‒algunes sense ni pentinar‒ per anar no se sap on.

Tot i la desídia institucional, el pes de la història sura per tot arreu i et ve a trobar per distret que estiguis mentre passeges pels voltants de la plaça de la Vila. La barreteria Pallarola té un aire vienès que no desentonaria a prop del Hofburg o sota les arcades de la Piazza San Carlo de Torí, però que alhora encaixa amb harmonia en aquest carrer de la Cort, estret i costerut. Ja es veu que hi està ben arrelada, però em pregunto d'on ha sortit i quin negoci pot fer una botiga com aquesta, aquí. «Només amb els barrets no ens en sortiríem» m'explica la propietària, mentre ensenya a una clienta uns xals que deuen ser caríssims. Entra un altre client que diu que vol comprar un bastó; no sembla que el necessiti. És una botiga de referència a tota la comarca en articles de bon vestir.

Es veu que els rebesavis d'aquesta senyora ‒tan elegant que podria anar-se'n ara mateix a esmorzar un tros de Sacher al Café Central‒ ja feien gorres a mà, i van comprar la botiga a uns italians fa més d'un segle. La connexió internacional és una constant en les famílies que han construït Vilafranca els últims segles. Les catànies les va inventar l'avi del pastisser de Cal Trens, que se'n va anar a Suïssa a principi del segle XX (el forn existia des del 1785) i allà va refinar el seu nas de xocolater. Li deien «el Catani» perquè es veu que un avantpassat seu era de Catània, i d'aquí ve el nom dels famosos pralinés catalans. El pastís fru-frú, que van crear fa vuitanta anys, també té ecos europeus: em sembla la sublimació del millor panettone i el millor Strudel. La mare de la meva padrina, una velleta adorable de Castellví de la Marca, menjava pastís fru-frú a la casa pairal mentre mirava el tour de França i prenia cafè irlandès.

Al meu besavi, nascut també a Vilafranca, el cuc de l'aventura i de veure món li venia de les tartanes que entraven i sortien d'una ciutat que, a final del XIX, s'havia convertit en un important nus de comunicacions. El seu pare va ser cotxer abans de posar una empresa pròpia de tartanes, que va fracassar perquè el que més li agradava a aquell home bohemi era portar amunt i avall ‒de franc‒ artistes de la faràndula, molts vinguts de fora. Segurament per això el meu besavi va ser dramaturg ‒va estrenar obres de molt èxit al Teatre Romea, amb reestrenes a l'escenari del Casino de Vilafranca‒ i no va parar mai quiet. Com a impressor va fer diversos viatges a l'Argentina, i després l'exili el va dur a Mèxic amb el seu fill Tísner, on va morir.

En el seu camí de Barcelona a Saragossa, Pere el Gran es va trobar malament i ell i tota la comitiva es van haver d'aturar d'urgència al palau reial de Vilafranca. Que el nostre rei més lliure i internacional acabés els seus dies aquí, encara que fos per atzar, tanca de manera justa una trajectòria breu però lluminosa, que reverbera en el caràcter obert i genuí de la ciutat. Amb ell comença l'expansió europea de Catalunya amb la conquesta de Sicília, l'excusa perfecta per anar contra França i el poder papal, que a Muret havien matat el seu avi i el futur de tota una civilització. El rei català s'alinea amb els gibel·lins i guanya, i els seus descendents Alfons III i Pere el Cerimoniós completen l'imperi català medieval.

Diu que abans de morir es va reconciliar amb l'església, però qui el va assistir fins l'últim alè va ser el seu metge Arnau de Vilanova, un beguí cosmopolita amb vincles espirituals a Vilafranca. Abans de tornar a Barcelona, els meus amfitrions, un filòsof i una professora que planegen una estada a Heidelberg, em conviden a brindar amb un Alba al turó elaborat amb mètode ancestral. Per una ciutat de reis i aventurers.

Comentaris

Anonymous

Mon, 11/04/2019 - 09:44

En general, els catalans tractem la nostra història amb indiferència.
I és una història fabulosa.

Nou comentari